Durant uns dies, quan la tardor dibuixa més aviat el capvespre, al pati de l'Austral s'hi acumulen fulles que formen part de la decoració pre-nadalenca de la ciutat i és fàcil que les hores passin més ràpid del que sembla.
No era divendres però acabaven de tancar una venda important a l'estranger, i, malgrat no els calien excuses, van baixar tots els companys a celebrar-ho. La majoria de l'equip vivia a Barcelona, però només la Sara vivia a l'Eixample. Això mai era una excusa per ella per allargar, ja que sempre marxava la primera.
L'Eloi se sentia eufòric i vencedor, i se sabia admirat per la resta de l'equip, ja que havia jugat un paper clau en la negociació que els faria ampliar a quatre països nous que tenien marcats amb lletra vermella. Tot i ser el que vivia més lluny del despatx, acabava sent sempre l'últim en marxar.
Feia bastants anys que Nous mantenia el mateix equip, hi havia hagut altes i baixes, però la clau de l'èxit havia estat mantenir un bon ambient al despatx i una bona coordinació entre els departaments. L'Eloi va arribar provinent d'un altre celler que havia expansionat i ell gaudia iniciant projectes nous. La Sara va ser l'escollida d'un procés de selecció on de seguida van veure que era la millor candidata. Portava uns quants anys a l'empresa quan va arribar l'Eloi.
Des del primer dia van veure que s'entenien i parlaven el mateix idioma. Funcionàven plegats, i això feia que fos agradable treballar, que no pesés, i que els bons resultats arribéssin.
Aquella tarda va acabar, i va arribar el vespre, i en estat d'eufòria l'Enric, el propietari del celler, va decretar festiu el dia següent.Tal i com era previsible, van acabar tancant l'Austral i els més joves de l'equip proposaven anar a una sala de concerts on allargar la nit. L'Eloi era nocturn, però no de massa moguda, la Sara fa hores que hauria marxat a casa, però era dia gros i fins i tot ella sabia que no podia fer el lleig. Eren volts de les dues quan van decidir que la nit arribava a la seva fi. L'Eloi va acompanyar a la Sara fins a la porta de casa, i allà agafaria un taxi.
Potser per l'embriaguesa, potser per la complicitat, potser perquè no sempre calen motius, la mirada amb la qual es van dir adéu no va ser la de sempre, va ser més aviat un "ei, tu també ho has notat?"
Era 30 de Novembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada