El foc crema, i demana a crits ser apagat.
La Sara va entrar al bar, estava tant excitada que ni tantsols va veure’s capaç de creuar la mirada amb ningú. Va obrir la porta que dirigia al lavabo i al parking, i baixant les escales, l’Eloi, impacient, com si del primer petó es tractés, només va poder esperar que es tanqués la porta per menjar-se la Sara a petons, sense cap control, deixant-se portar i obviant el temps i qualsevol altra cosa que no fos la Sara, el seu cos, la seva olor i aquells llavis que el torturàven quan davant de tothom només ell sabia que també volien ser deborats. Van baixar ràpid les escales i van tancar-se en un dels lavabos d’homes. El desig manava i per primer cop estaven sols, en un lavabo poc exigent però que els permetia allò que encara no havien tingut, el silenci dels ulls de la resta. Quin plaer. Sols. L’Eloi volia consumir cada segon sense deixar de notar la Sara. Ella somreia de plaer, aquell somriure poc controlat que delata instants de felicitat. Estaven tant encesos que la Sara va posar la mà sobre els pantalons de l’Eloi. No feia ni 30 segons que eren allà dins i ja volien cremar-ho tot. La Sara havia de marxar, haurien estat sols uns minuts, ni això, però sentien un foc a les venes que no podien, ni volien apagar. Allò va ser una llavor, va crear en l’Eloi un nivell de desig tant bestial que no podia pensar en res més que en despullar i penetrar la Sara. Era així, desig fogós i brutal. En arribar a casa l’Eloi va amagar-se al lavabo per masturbar-se recordant cada segon al lavabo d’aquell bar. Cadascun dels 50 segons. I es tractava de la Sara, la seva companya, què havia passat? En uns mesos s’havien deixat portar sense fer massa preguntes i ara conduien cara al vent com quan tens quinze anys i sents aquella cançó amb la qual saps que ja ho has viscut tot i res més podrà sorprendre’t. Hi ha res millor que aquesta sensació?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada