Nous

La Sara

Diuen que els arbres ens escolten quan plorem a prop seu. Diuen que, sovint, quan algú que busca respostes passeja prop d’una fajeda pot trobar-les mentre escolta com xiulen les fulles. 

La Sara tenia totes les respostes que podia necessitar, ni tantsols sentia un bri de dubte sobre el camí que havia pres. Era feliç i no tenia cap intenció de canviar les coordenades del seu navegador.

Era la cap de protocol d’un celler en expansió que tenia el seu despatx a l’Eixample. 

Tenia un bon sou, una feina estable, uns horaris fets a mida, què més podia demanar?

A casa no variava la bonança, era mare i companya. Tenia una bona relació de parella, compartien model de vida, follàven asiduament i gaudien dels petits plaers que Barcelona els deixava tenir. 

Tenien un Lexus i una casa de propietat, i de tant en tant s’escapaven a l’Empordà com acostumen a fer els Barcelonins benestants.

L’Eloi

Sovint la vida pot sorprendre’ns quan crèiem que tot estava al seu lloc, malgrat ens resistim al canvi, farà el que voldrà. Sovint ens deixem portar per evitar decidir, i potser això és una mala decisió.

L’Eloi tenia, o creia tenir, un pla de vida, una aposta segura que si funcionava, genial, sinó també. No tenia dubtes, tampoc certeses. Només una, volia viure.

Tenia una feina que més d’un voldria, seleccionant les veremes del celler, sortien al mercat les varietats que ell determinava com a escollides i tenia renom dins el gremi. 

Bon sou, vocació, horaris flexibles, i devoció pel vi.

A casa tampoc podia queixar-se, company i pare. Compartíen model de vida, follaven asíduament i gaudien dels petits plaers que Sabadell els deixava tenir.

Tenia una vespa primavera amb la qual passejava els diumenges pel centre, però era velleta i no podia arribar fins al despatx i per això anava a treballar amb els ferrocarrils.

L’Austral

Al carrer Mallorca, entre Bruc i Girona, hi ha un petit oasi. Un petit bar amb un magnífic pati interior que durant uns minuts et farà oblidar que ets a la ciutat i que durant les tardes d’estiu acompanya un solet d’aquells agradables, que no et crema però que una cerveseta el fa sagrat. 

L’equip del Nous cumplia la perfecta contradicció dels vinaters, i es trobaven cada divendres a l’Austral per compartir la pausa del vermut que només els qui no treballen poden fer un divendres. Era tradició marcada pel propietari del celler, i era sagrada. 

Allà es prenien decisions oficioses que acabàven sent oficials, i que algú havia d’apuntar perquè després de dues rondes, derivaven en formats massa desastrosos.

Era divendres 15 de Maig i feia un dia d’aquells que mereixen homenatge i la Sara i l’Eloi coincidien al lavabo de l’Austral. Coincidir. O forçar una coincidència.