La tasca de l’Eloi tenia un component anímic determinant. Havia de contagiar seguretat i convicció per assolir les fites a les quals Nous volia arribar. L’estat d’eufòria en el que es trobava no podia ser més positiu i això es feia extensiu als seus resultats. Aquell dia se’ls va cancelar la reunió que teníen setmanalment, i teníen dues hores alliberades que de sobte van passar a ser un mar de possibilitats per estar dues hores amb la Sara. No podia pensar en res més que en trobar la manera d’estar sols i fondre’s sota uns llençols. Encara no havíen pogut tenir aquell marc d’intimitat, sempre sotmesos a espais poc glamurosos com aquell racó del despatx on de tant en tant li robava un petó o li apretava el cul, o aquella sala de reunions que sovint estava buida i coincidien misteriosament per mirar-se, despullar-se amb la mirada i seguir treballant si el cap els ho permetia.
L’Eloi va buscar un hotel prop del despatx, no podia no desitjar una tarda amb la Sara. Necessitava despullar-la i menjar-se cada mil·límetre del seu cos com si s’acabés el món. La Sara va somriure fent veure que no ho havia decidit encara si accedir, però per dins tenia claríssim que volia anar-hi i no podia negar-se a aquella estona de cel.
Quan van arribar a l’habitació, els nervis eren a flor de pell i per fi tenien el seu petit i efímer món que es fondria en poques hores. Van besar-se durant uns minuts. Ell se sentia esclau d’ella, ella se sentia a gust de controlar la situació i governar els tempos. Ella va entregar-se a llepar-li el penis amb una entrega que el va tornar boig, fins que no va poder més i va necessitar agafar-la i empotrar-la mentre ella, de quatre potes sobre el llit desitjava que el moment fos etern i no s’acabés mai aquella escalfor dins seu. Es van córrer mentre ella seia sobre d’ell i conteníen els pensaments sobre el demà. Era allà i en aquell precís moment, res més.
No van poder evitar repetir-ho salvatgement fins que el rellotge va dictar sentència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada