Meva

 La Mia tenia un somriure d’aquells que contagien i transmeten bon rotllo. Era dolça i agradable, atenta amb els seus i també amb la resta. La Mia sabia bascular la tendresa amb la veritat. Sabeu aquelles persones que saben com dir-te que no sense fer-te mal? Doncs la Mia era boníssima en això. 

A la Mia li agradava fer dinars amb les amigues, i a qui no? Però ella sentia que durant unes hores tornava a aquella etapa de juventut i el temps s’aturava per elles. Ens hem de veure més, deia.

A la Mia la feia feliç un vespre amb en Pol, amb una copa de vi i un bon polvo. I a qui no? Altra cosa és que no tothom pot tenir un bon polvo, ni tothom pot tenir en Pol. Una copa de vi potser sí que la pot tenir tothom. Potser, però, se la prendran per consolar-se de no tenir la resta.

La Mia era estimada i admirada per les seves companyes de la Ràdio, i se sentia feliç de tenir un ofici al qual estimés tant.

La Mia mirava enrere i se sentia valenta i orgullosa.

Però hi ha coses que pocs sabien de la Mia. Com que quan estava nerviosa i reia, tenia un riure deliciós, com de ratolinet, d’aquests que només voldries seguir posant-la nerviosa perquè seguís fent. Quan li fan petons al coll s’hi posa bé, però acaba sempre amb aquest riure encantador. O que quan està excitada es posa vermella, però un vermell sexy, d’aquests que demanen ser besats. I no totohom sap que la Mia té una olor corporal addictiva, que t’enganxa i necessites tornar enrere per olorar un darrer cop. Qui no l’ha besat, no sap que els seus petons són dolços com la mel, que no pots parar de voler-ne, que són com aquell solet que escalfa a l’hivern quan tens fred i agraeixes tant.

La Mia se sentia segura d’ella mateixa, del seu camí, del seu futur i present.

 La Mia era genial.

La Mia és genial.

La Mia tenia por a equivocar-se.

La Mia va ser tant lliure que va veure que tot el que decidís estaria bé. 

La tasca de l’Eloi tenia un component anímic determinant. Havia de contagiar seguretat i convicció per assolir les fites a les quals Nous volia arribar. L’estat d’eufòria en el que es trobava no podia ser més positiu i això es feia extensiu als seus resultats. Aquell dia se’ls va cancelar la reunió que teníen setmanalment, i teníen dues hores alliberades que de sobte van passar a ser un mar de possibilitats per estar dues hores amb la Sara. No podia pensar en res més que en trobar la manera d’estar sols i fondre’s sota uns llençols. Encara no havíen pogut tenir aquell marc d’intimitat, sempre sotmesos a espais poc glamurosos com aquell racó del despatx on de tant en tant li robava un petó o li apretava el cul, o aquella sala de reunions que sovint estava buida i coincidien misteriosament per mirar-se, despullar-se amb la mirada i seguir treballant si el cap els ho permetia. 

L’Eloi va buscar un hotel prop del despatx, no podia no desitjar una tarda amb la Sara. Necessitava despullar-la i menjar-se cada mil·límetre del seu cos com si s’acabés el món. La Sara va somriure fent veure que no ho havia decidit encara si accedir, però per dins tenia claríssim que volia anar-hi i no podia negar-se a aquella estona de cel.

Quan van arribar a l’habitació, els nervis eren a flor de pell i per fi tenien el seu petit i efímer món que es fondria en poques hores. Van besar-se durant uns minuts. Ell se sentia esclau d’ella, ella se sentia a gust de controlar la situació i governar els tempos. Ella va entregar-se a llepar-li el penis amb una entrega que el va tornar boig, fins que no va poder més i va necessitar agafar-la i empotrar-la mentre ella, de quatre potes sobre el llit desitjava que el moment fos etern i no s’acabés mai aquella escalfor dins seu. Es van córrer mentre ella seia sobre d’ell i conteníen els pensaments sobre el demà. Era allà i en aquell precís moment, res més. 

No van poder evitar repetir-ho salvatgement fins que el rellotge va dictar sentència.

El foc crema, i demana a crits ser apagat.

La Sara va entrar al bar, estava tant excitada que ni tantsols va veure’s capaç de creuar la mirada amb ningú. Va obrir la porta que dirigia al lavabo i al parking, i baixant les escales, l’Eloi, impacient, com si del primer petó es tractés, només va poder esperar que es tanqués la porta per menjar-se la Sara a petons, sense cap control, deixant-se portar i obviant el temps i qualsevol altra cosa que no fos la Sara, el seu cos, la seva olor i aquells llavis que el torturàven quan davant de tothom només ell sabia que també volien ser deborats. Van baixar ràpid les escales i van tancar-se en un dels lavabos d’homes. El desig manava i per primer cop estaven sols, en un lavabo poc exigent però que els permetia allò que encara no havien tingut, el silenci dels ulls de la resta. Quin plaer. Sols. L’Eloi volia consumir cada segon sense deixar de notar la Sara. Ella somreia de plaer, aquell somriure poc controlat que delata instants de felicitat. Estaven tant encesos que la Sara va posar la mà sobre els pantalons de l’Eloi. No feia ni 30 segons que eren allà dins i ja volien cremar-ho tot. La Sara havia de marxar, haurien estat sols uns minuts, ni això, però sentien un foc a les venes que no podien, ni volien apagar. Allò va ser una llavor, va crear en l’Eloi un nivell de desig tant bestial que no podia pensar en res més que en despullar i penetrar la Sara. Era així, desig fogós i brutal. En arribar a casa l’Eloi va amagar-se al lavabo per masturbar-se recordant cada segon al lavabo d’aquell bar. Cadascun dels 50 segons. I es tractava de la Sara, la seva companya, què havia passat? En uns mesos s’havien deixat portar sense fer massa preguntes i ara conduien cara al vent com quan tens quinze anys i sents aquella cançó amb la qual saps que ja ho has viscut tot i res més podrà sorprendre’t. Hi ha res millor que aquesta sensació? 

 Durant uns dies, quan la tardor dibuixa més aviat el capvespre, al pati de l'Austral s'hi acumulen fulles que formen part de la decoració pre-nadalenca de la ciutat i és fàcil que les hores passin més ràpid del que sembla.

No era divendres però acabaven de tancar una venda important a l'estranger, i, malgrat no els calien excuses, van baixar tots els companys a celebrar-ho. La majoria de l'equip vivia a Barcelona, però només la Sara vivia a l'Eixample. Això mai era una excusa per ella per allargar, ja que sempre marxava la primera. 

L'Eloi se sentia eufòric i vencedor, i se sabia admirat per la resta de l'equip, ja que havia jugat un paper clau en la negociació que els faria ampliar a quatre països nous que tenien marcats amb lletra vermella. Tot i ser el que vivia més lluny del despatx, acabava sent sempre l'últim en marxar.

Feia bastants anys que Nous mantenia el mateix equip, hi havia hagut altes i baixes, però la clau de l'èxit havia estat mantenir un bon ambient al despatx i una bona coordinació entre els departaments. L'Eloi va arribar provinent d'un altre celler que havia expansionat i ell gaudia iniciant projectes nous. La Sara va ser l'escollida d'un procés de selecció on de seguida van veure que era la millor candidata. Portava uns quants anys a l'empresa quan va arribar l'Eloi.

Des del primer dia van veure que s'entenien i parlaven el mateix idioma. Funcionàven plegats, i això feia que fos agradable treballar, que no pesés, i que els bons resultats arribéssin.

Aquella tarda va acabar, i va arribar el vespre, i en estat d'eufòria l'Enric, el propietari del celler, va decretar festiu el dia següent.Tal i com era previsible, van acabar tancant l'Austral i els més joves de l'equip proposaven anar a una sala de concerts on allargar la nit. L'Eloi era nocturn, però no de massa moguda, la Sara fa hores que hauria marxat a casa, però era dia gros i fins i tot ella sabia que no podia fer el lleig. Eren volts de les dues quan van decidir que la nit arribava a la seva fi. L'Eloi va acompanyar a la Sara fins a la porta de casa, i allà agafaria un taxi.

Potser per l'embriaguesa, potser per la complicitat, potser perquè no sempre calen motius, la mirada amb la qual es van dir adéu no va ser la de sempre, va ser més aviat un "ei, tu també ho has notat?"

Era 30 de Novembre.

Nous

La Sara

Diuen que els arbres ens escolten quan plorem a prop seu. Diuen que, sovint, quan algú que busca respostes passeja prop d’una fajeda pot trobar-les mentre escolta com xiulen les fulles. 

La Sara tenia totes les respostes que podia necessitar, ni tantsols sentia un bri de dubte sobre el camí que havia pres. Era feliç i no tenia cap intenció de canviar les coordenades del seu navegador.

Era la cap de protocol d’un celler en expansió que tenia el seu despatx a l’Eixample. 

Tenia un bon sou, una feina estable, uns horaris fets a mida, què més podia demanar?

A casa no variava la bonança, era mare i companya. Tenia una bona relació de parella, compartien model de vida, follàven asiduament i gaudien dels petits plaers que Barcelona els deixava tenir. 

Tenien un Lexus i una casa de propietat, i de tant en tant s’escapaven a l’Empordà com acostumen a fer els Barcelonins benestants.

L’Eloi

Sovint la vida pot sorprendre’ns quan crèiem que tot estava al seu lloc, malgrat ens resistim al canvi, farà el que voldrà. Sovint ens deixem portar per evitar decidir, i potser això és una mala decisió.

L’Eloi tenia, o creia tenir, un pla de vida, una aposta segura que si funcionava, genial, sinó també. No tenia dubtes, tampoc certeses. Només una, volia viure.

Tenia una feina que més d’un voldria, seleccionant les veremes del celler, sortien al mercat les varietats que ell determinava com a escollides i tenia renom dins el gremi. 

Bon sou, vocació, horaris flexibles, i devoció pel vi.

A casa tampoc podia queixar-se, company i pare. Compartíen model de vida, follaven asíduament i gaudien dels petits plaers que Sabadell els deixava tenir.

Tenia una vespa primavera amb la qual passejava els diumenges pel centre, però era velleta i no podia arribar fins al despatx i per això anava a treballar amb els ferrocarrils.

L’Austral

Al carrer Mallorca, entre Bruc i Girona, hi ha un petit oasi. Un petit bar amb un magnífic pati interior que durant uns minuts et farà oblidar que ets a la ciutat i que durant les tardes d’estiu acompanya un solet d’aquells agradables, que no et crema però que una cerveseta el fa sagrat. 

L’equip del Nous cumplia la perfecta contradicció dels vinaters, i es trobaven cada divendres a l’Austral per compartir la pausa del vermut que només els qui no treballen poden fer un divendres. Era tradició marcada pel propietari del celler, i era sagrada. 

Allà es prenien decisions oficioses que acabàven sent oficials, i que algú havia d’apuntar perquè després de dues rondes, derivaven en formats massa desastrosos.

Era divendres 15 de Maig i feia un dia d’aquells que mereixen homenatge i la Sara i l’Eloi coincidien al lavabo de l’Austral. Coincidir. O forçar una coincidència.