Cyprinus carpio

Sí, ja sé que quan caigui la pedra, l'aigua, que aparenta calma i silenci, deixarà enrere aquesta pau. Que quan la pedra vagi enfonsant-se, els peixos correran a amagar-se, culpant a la pedra d'haver trencat aquell escenari idíl·lic. Que un cop arribi al fons, la terra enfangada tenyirà l'entorn del seu fang cridaner. No crec que sigui fàcil veure-hi clar en aquell espai. Segur que no. Segur que maleiré haver tirat la pedra. Segur que trigarà massa temps en semblar que tot ha tornat a ser com abans i no recordarem la pedra o l'haurem normalitzat en el nostre paisatge. De fet potser només podem normalitzar-la, perquè ara els peixos viuen porucs, i la pedra segueix allà, perquè malgrat saber que tot això passaria, no vaig saber no tirar-la. 

Ha passat el temps, el fang ha tornat al seu lloc, els peixos viuen distrets amb noves plantes que han crescut al voltant de la pedra. De fet, hi ha dies que agraeixen a la pedra ser-hi, perquè ha permès que amb la remoguda tot canviés d'escenari. De fet, miren enrere i haurien volgut que la pedra caigués abans, més temps haurien tingut per gaudir d'aquest nou paradigma. 

I mentrestant, he intentat recosir-me, he perdut la fe i n'he buscat de noves, sense massa èxit. M'he deixat perdre, he vist llum i no m'he sentit mereixedor de benerar-la. He intimat amb el silenci i ara és part de mi. I potser esquivo allò que és bo per por a tornar a ferir, o potser per saber-me infeliç si torno a repetir tot allò que em va ofegar. Sí, ja ho sé que estic millor, però acceptar-se nàufrag no et fa sentir menys perdut. El temps, segur, la distància, encara més. Però per què segueixo buscant si realment no vull trobar res? O és que sí que ho vull trobar? 

Paro. Em giro i torno a agafar la pedra de dins de l'estany. Uns peixos que rondàven s'espanten, i quan trec la pedra queda un sot que gens s'assembla al que hi havia abans. La miro, i veig tant clar que havia de deixar-la suament i sense espantar als peixos, amb respecte i pau. Però sincerament crec que no vaig saber sortir-ne, i la pedra em va acabar suplicant que la tirés.